Pessetes per a un metge

https://ensondeluz.com/2016/06/19/del-viaje-de-un-socialista-sueco-por-la-rusia-de-stalin-y-por-la-espana-republicana-en-guerra-y-ii/

Estaven prop de la portalada de fusta. Les fulles estaven obertes de bat a bat i la gent entrava i eixia en silenci, amb l’ànima recollida. La penombra de dins era negra i dolorosa. Miguel anava de la mà de sa mare, Rosa, que s’havia passat el matí lamentant-se en murmuris. Ell se sentia trist i angoixat. “Joanet s’ha mort al final, Miguel. L’enterren esta vesprada”. Estaven parats davant de la casa esperant que baixara un poc el ritme del tràfec i poder entrar a donar el condol a la família de Joanet, el millor amic de Miguel.

Dies abans, a l’escola, Don Salvador no havia dit res de la seua absència, però Miguel sabia que era estrany que Joanet no haguera acudit des de feia diversos dies. Malgrat la por que els causava el mestre, l’escola era per a ells joc, experiència i amics. I ximple era el que no aprofitava eixa oportunitat sabent que, més prompte que tard, hauria d’abandonar les classes per a anar-se’n a l’horta amb els seus majors a guanyar-se el pa. Així és que Miguel, tan prompte com va acabar la lliçó, es va acostar al germà de Joanet a preguntar-li pel seu amic.

━Josep, on està Joanet?

━Està malalt ━va dir acatxant el cap.

━Qué li passa?

━Està amb diarrea dos dies ja. Té la basenilla pegada en el llit perquè no pot ni eixir a la latrina.

━Vaig amb tu a vore’l ━Miguel començava a preocupar-se.

Els dos xiquets van marxar junts als afores del poble on Joanet vivia amb els seus pares, el seu germà Josep i amb la iaia Blasa. La caseta de tova i canyes estava entre una casa més gran i un corral. La porta, desmarxada, estava mig oberta i, en entrar, Miguel va sentir l’olor fètida que embolicava l’habitació. Carme, la mare, estava asseguda a la vora d’un llit que cobria la paret interior. Joanet era un fardo cobert per un llençol picat i groguenc. Estava de costat, mirant a la paret. Així és que Miguel no podia veure-li la cara, però sí que podia olorar-lo. I sentir-ho. Joanet gemegava i sa mare li cantava suau mentre li passava un drap humit pel front.

━Bé, ja ho has vist ━li va dir Josep impedint-li que s’endinsara més.

━Es posarà bé?

━No ho sé, Miguel. La meua germana Josefina va començar així quan es va posar tan malalta i… bó, ja saps com va acabar…

Clar que Miguel ho sabia. Joanet va estar sense parlar quasi res durant mesos.

━Però per què no crideu al metge? ━va preguntar des dels seus vuit anys de pura ignorància.

━Al metge? El metge val moltes pessetes, Miguel. Si poguérem pagar a un metge, ja l’haguérem pagat quan això de Josefina.

Miguel va marxar a casa. Trepitjava concentrat en les pedres que anava trobant-se per a no donar-li importància a la picor dels ulls i al nus que tenia en la gola.

En arribar a casa, va trobar a sa mare preparant el caldo al fogó.

━Mare, Joanet està malalt.

━Està malalt? Què li passa?

━Està amb diarrees des de fa dos dies i no li ho poden parar ━Sa mare va deixar de moure el cullerot i es va quedar mirant l’olla━ Mare?

━Val, Miguel, pararem taula.

━Es morirà?

━Jo… no ho sé, jo no ho sé. Espere que no… però així va començar la Josefina ━i abaixant la veu per a parlar amb si mateixa va afegir━ Quin mal d’ull els han tirat a estes pobres persones…

━Mare, per què no van al metge?

━La família de Joanet no es pot permetre metges, Miguel. Quasi no podem nosaltres que mengem cada día…

━Però alguna cosa s’haurà de fer, no? No poden deixar que es mora per no cridar al metge.

Sa mare el va mirar amb tendresa i amb les entranyes arronsades.

━Fill, hi ha coses que costen pessetes i hi ha molta gent que no té ni un cèntim. Mira’ns a nosaltres, que la meitat de dies mengem perquè ton pare porta de l’horta. Si no, ni això. No es pot fer res, Miguel. Res ━va dir amb la veu trencada.

Miguel es va quedar pensatiu. Ell coneixia a gent que podia cridar deu vegades al metge si volien. Com la família que va veure amb cotxe sense cavalls aquell dia que van anar a València. El seu pare li va dir que isos carros valien moltíssimes pessetes. Per què la família de Joanet no podia pagar a un metge que intentara salvar la vida dels seus fills i hi havia gent que podia comprar-se un carro de motor? Si ell haguera tingut pessetes per a un metge, li ho haguera pagat. Amb eixe pensament va acabar el dia.

I al següent, allí estaven. Davant de la casa de Joanet, esperant per a entrar a donar el condol a una família descomposta que acabava de perdre al seu segon fill en dos anys. Quan Rosa es va posar en marxa, li va estrényer fort la mà, com per a donar-li les forces que sabia que Miguel no trobava. Abans d’arribar a la porta, Miguel ja va escoltar els laments. Els va escoltar perforant la seua pell i els va continuar escoltant quan li van embolicar l’estómac i el cor en una abraçada desesperada. Es van acostar al llindar i, quan pensava que els seus ulls ja s’havien acostumat a la penombra, va continuar veient foscor. Va forçar la vista i va aconseguir veure cares. Les cares de la família de Joanet que estaven assegudes al voltant d’una caixa. I tot era fosc i negre perquè tots anaven embolicats en ise color. La casa estava atrapada en isa falta de llum amb unes teles negres que pretenien donar una dignitat llòbrega. Es va fixar en Joanet mentre les seues cames li fallaven. Estava blanquet i molt prim. Li van entrar ganes de dir-li que semblava un cuc i donar-li una espenta. Però els laments de la iaia Blasa li portaven a colps a la realitat. Una en la que Joanet ja no anava a estar amb ell, ja no anaven a jugar a la escampilla, ni a pujar pels llidoners a veure nius.

Miguel i sa mare es van acostar i van saludar al pare de Joanet. Carme, la mare, mirava al buit mentre fregava rítmicament la mà del seu fill Josep i aguantava en el muscle a una iaia Blasa abatuda.

━Tia Carme, si jo haguera tingut pessetes per al metge, vos les haguera donades ━va dir la innocència de Miguel.

Carme va semblar connectar per un moment amb la realitat i va mirar als ulls al xicotet Miguel. La seua mirada va cobrar vida en reconéixer al benvolgut amic del seu Joanet.

━Estic segura, Miguel. Segur que ho hagueres fet ━Es va esforçar a somriure.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *